Casa America Catalunya

Què veu Lali Armengol quan mira enrere?
El 1983, quan vam començar amb el Teatro de Calle per difondre la reforma del Codi Civil, el que va ser un gran moment per a la societat i en especial per a les dones, era tan ingènua que pensava que el món es podia canviar, que ho veuria i en gaudiria. És clar que hi ha hagut avenços però, per exemple, la situació de violència contra la dona és un tema ancorat a la societat veneçolana, la mexicana, la catalana, l'espanyola... Va quedar ancorat i tenim una impotència... Són gairebé 40 anys de feina amb la Casa de la Mujer, que va ser fundada a partir del Teatre, i quan miro enrere vaig pensar que seria molt més fàcil.

Què en queda, d'aquelles expectatives?
Hi ha un parany i és que Veneçuela té moltes lleis, té una llei per a cada cosa. I aquestes lleis són impossibles de complir, aquest és el problema. Quan fas una llei hi ha un procés de reeducació per a ells, per a nosaltres, per a tothom. Tens una llei, fantàstic, la millor del món, la més progressista... Sí, bé, i com es construeix això? Per exemple, hem investigat l'accés a la justícia de les dones i succeeix (i també passa aquí a Espanya) que la gent que ha de rebre les denúncies, donar-les resposta i actuar d'acord amb la llei no té formació, tenen la mateixa estructura patriarcal al cap i no poden respondre a la llei: T'obvien, et defugen, et neguen... i s'ha acabat. La dona sí que té més possibilitats a la feina, però què passa a les universitats si tenim en compte que ja hi ha més dones que homes amb formació universitària? Doncs que aprenem el mateix, no hi ha hagut cap canvi, no és fàcil fer un canvi a la societat.

Un canvi o una revolució?
A la paraula revolució li tinc tanta cosa, he viscut tantes revolucions que han estat involucions alhora... Vaig viure la il·lusió de la revolució cubana i vaig haver d'esbandir-me les llàgrimes. I a Veneçuela encara estem en plena revolució. Per a les dones i els homes, per a la societat en general, ha significat una reculada en la majoria de les coses. Aquest canvi és una utopia a l’inrevés, mal feta, és una utopia de paraules, construïda de paraules i de fe, de creure's allò que algú pugui dir i tu vas pensant que sí perquè tens una necessitat enorme que sigui veritat. I aquest és el problema.

A Veneçuela no es comptabilitzen els feminicidis des del 2016...
Hi ha estadístiques de les ONG, de la premsa, denúncies que es fan com poden. Però a Veneçuela amb prou feines hi ha estadístiques oficials i les que surten ningú no se les creu.

A Veneçuela hi ha interès a invisibilitzar la dona?
Les dones veneçolanes són molt batalladores. I que no s’hi refereixi oficialment no vol dir que no hi hagi ningú que posi la seva situació sobre la taula. Que no hi hagi resposta governamental, és clar que significa l'existència d'un problema enorme que no s'atén. És el gran problema de les dones a Veneçuela. Elles s'encarreguen de tot en un país amb un percentatge enorme de persones amb problemes d'alimentació, de treball, de transport... Aquestes dones, malgrat la seva situació, que pot ser violenta, donen prioritat a la seva supervivència, a la tasca quotidiana de sobreviure, encara que sobreviure a la violència ja sigui una feinada... En temps de molta precarietat, la dona posterga els seus problemes malgrat que la precarietat i la fam augmenten la violència. La dona es posterga en funció de les filles, dels fills, de la família, de sobreviure.

Quin panorama...
En només dos o tres mesos, a Veneçuela hi ha hagut una inflació del 50%. Tothom ha perdut diners. Ara només pots comprar la meitat del que compraves. Tot el dia hi ha com una bola de neu que et va embolicant... És increïble la capacitat de resistència del poble veneçolà. Que una persona ben col·locada, que treballi a la Universitat, ara guanyi 30 euros al mes, ja em diràs què significa per sobreviure i tenir temps per denunciar, per agafar un autobús... És increïble.

En aquest escenari de supervivència, quin paper hi poden jugar el Teatre i la Cultura?
Amb la covid, molta gent del teatre ha marxat, molts grups s'han dissolt... Ara tornen a començar els moviments teatrals a qualsevol espai: alternatius, oficials, etc... Però la gent ara vol anar al teatre com a divertiment , em sap greu dir-ho però és el que capto. La nostra darrera obra del Teatro 8 de Marzo tracta sobre un tema àlgid, la paternitat repartida, amb un pare que té 3 filles de diferents dones. Ho vam fer amb un discurs profund però força lleuger i no perquè la gent no visqui la situació ja que la simultaneïtat de la paternitat té un percentatge força alt a Veneçuela. La gent ara no està per això, està compromesa en una cosa tan greu com la supervivència. Així que van al teatre i què et toca? un drama?... Ara estan en posició de dir: “Deixeu-me respirar una mica, deixeu-me la possibilitat d'aprendre per altra banda...”. Hi he pensat perquè m'agrada la contundència, la profunditat, com diem, “batuquear”.

Però aquest teatre de resistència tan seu continua sent necessari i ara potser encara més...
Sí, però també entenc que hi ha gent a qui no li interessa per res i no va al teatre.

I això no és decebedor?
No, perquè entenc el procés emocional de les persones. No es pot demanar tant a la gent: Portem 20 anys en aquesta situació i no pots demanar a les persones que responguin com jo penso que han de respondre. Hem d'escoltar i preguntar: “Mira, això què et sembla? No, jo no estic per això, em fa mal, estic per una altra cosa.” He de ser receptiva a aquest discurs.

Quins són els seus projectes immediats?
Es diu que la meva obra és important, jo també ho crec, però se la durà el vent. I més en aquestes circumstàncies amb tantes coses que passen a nivell global. I encara que sigui per a mi, vull tenir un registre de tot plegat, una mena d’ àlbum de fotografies. Així que estic en el lliurament del material de les meves obres per a un estudi de postgrau universitari sobre la meva dramatúrgia, el que m'agrada molt. I, per altra banda, quan torni a Veneçuela muntaré aquesta peça sobre la paternitat múltiple de la qual parlava i que es diu Germanastres en anglès. L'actriu que la interpretava es va fracturar el peu i ho vam haver de deixar. Ara espero que estigui recuperada. Farem quelcom ràpid i, si puc, profund però lleuger.