Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. Al navegar, considerem que n’acceptes el seu l’ús. Més informació

Acceptar
15/12/2021 / Barcelona

Antonio Ungar, escriptor: 'Malauradament, Colòmbia és el país de la injustícia'

L'escriptor Antonio Ungar esmicola amb mestratge a la seva última obra, Eva y las fieras (Anagrama. 2021), les contradiccions de la Colòmbia contemporània, un país on cohabiten els demolidors efectes de dècades de conflicte i la força vital de la seva gent. Premi Herralde de Novel·la el 2010 i finalista del Premi Rómulo Gallegos el 2011, Antonio Ungar ens ha visitat recentment. Envoltats per l'exposició Amèrica XXI, hem parlat amb ell de la seva novel·la i de Colòmbia, l'actual i la de finals dels anys 90 en què s'ambienta Eva y las fieras, molts dels personatges de la qual s'hi abocaran a una anunciada trilogia. “Colòmbia té una força vital impressionant i tota la fragilitat de tants anys de guerra i d'injustícia”, sosté Ungar a la conversa següent.

Veure vídeo entrevista Antonio Ungar.

Les feres que persegueixen Eva a la novel·la són una metàfora de Colòmbia?
Hi ha alguna cosa a Eva que també té Colòmbia. És una força molt gran i alhora una fragilitat molt gran. Eva és una joveneta de ciutat de classe mitjana alta que s'ha passat la seva vida de festa i ha perdut el control. S’ha ficat en drogues fortes i l'alcohol, s'ha perdut, no sap gaire bé cap on va... Té una filla petita i no sap qui és el pare ni li interessa, va voler tenir-la sola. Aparentment és fràgil perquè és jove i està enfrontada a la selva, que és quelcolm gegant, i a la guerra... Però alhora té molta força, és molt independent i intel·ligent, sap com moure's, per sota d'aquesta aparent confusió sap cap a on va. Creu que a la selva pot trobar una nova forma de veure el món i que tot ajudant uns indígenes en crisi alimentàriai trobarà un sentit nou a la vida... Però no sap que hi ha la guerra i que la guerra és molt més gran que ella, és atroç, és un món molt masculí, molt dur i violent.

Colòmbia és una mica així: té una força vital impressionant, amb una força creativa tan gran i les seves riqueses naturals que podria ser un país molt ric. I té tota la fragilitat de tants anys de guerra, la debilitat de tanta guerra acumulada, tants traumes, tants morts... I de tanta injustícia, Colòmbia és el país de la injustícia i de la inequitat, malauradament.

Com era aquesta Colòmbia dels 90 en què s’ambienta la teva novel·la?
Bàsicament el que passava a finals dels anys 90 del segle passat era que les FARC eren una guerilla molt gran després d'un conflicte molt llarg, una guerra des de mitjans dels anys 50 ja molt ficada en temes de narcotràfic, comerç d'or, segrestos per finançar-se. I de l'altra banda hi havia els paramilitars i l'Exèrcit, aliats moltes vegades amb el narcotràfic i aliats amb negocis legals: mineria, fusta, palmell... i zones com Puerto Inírida, a la cantonada oriental de Colòmbia, a la frontera amb Brasil i Veneçuela, que patien tots els efectes de la guerra, hi havia comerços il·legals d'or, coca, armes... Era un moment complicat. Però alhora hi havia molta vitalitat, estava ple de projectes i energia. Els colombians són intensos per a tot.

La ficció per explicar la realitat
Qualsevol eina és bona, però cal veure quina història vol explicar-se. La història d'Eva y las fieras era tan absurda que explicada tota era inversemblant pel que vaig haver d'escollir-ne trossos i convertir-los en ficció. D'altra banda, per escriure crònica de guerra cal un talent especial que jo no tinc. Crec que era millor explicar aquesta situació des dels personatges i no pas des de la notícia d'ordre públic. Quan llegeixes a les notícies una llista de morts o un atemptat i et diuen què va passar, quanta dinamita es va fer servir... és molt artificial, molt estrany, no tens la realitat del que va passar, això al final ho aconsegueixes a través dels personatges reals. Atès que vaig tenir la fortuna de viure a Puerto Inírida vaig conèixer personatges a partir dels quals construir una ficció ho vaig fer amb un zoom el més tancat possible, apropant-me als personatges ia la seva manera de comportar-se. De vegades, la ficció és la manera d'entendre la realitat. Crec que en alguns aspectes s'entén millor el Carib llegint García Márquez que no pas llibres de Sociologia, Història o Economia.

A què atribueixes l'interès literari per la selva i el Pacífic de Colòmbia?
Aquest interès té a veure amb el fet que en els darrers anys la guerra s'està duent a terme a la selva i al Pacífic. Per aquí surt la cocaïna cap als Estats Units, entren armes... És una zona de conflicte fort, hi ha càrtels mexicans de la droga que estan prenent aquesta regió.

També la selva com a material per a la ficció és molt bona perquè són petites comunitats aïllades a la meitat de la natura, el que et permet agafar tipus humans concentrats en un sol lloc. Moltes vegades és gent de ciutat que hi arriba en crisis existencials, econòmiques... Arriben a la selva buscant alguna cosa i es creen societats rares, que no són del tot colombianes, societats més horitzontals, societats diferents on cada persona pot inventar-se el seu destí . Però aquí també hi són les malalties colombianes com el racisme o el classisme.

Finalment, la selva és un misteri, és molt difícil de descriure i interpretar sobretot per a l'home blanc, per a l'home occidental. Afortunadament a Colòmbia tot és barreja, hi ha molt poca gent pura racialment.

La primera part d’una trilogia
Vull que siguin els mateixos personatges, els que sobreviuen a la història, amb alguns faré un salt temporal i els trobaré en un altre lloc a Colòmbia. Aquest primer llibre bàsicament és sobre els negocis il·legals que hi ha a la selva i el següent serà sobre els negocis legals, que van ser els que en gran part van finançar els paramilitars, un element atroç de la guerra. Negocis com el carbó, el petroli, el palmell d'oli, el banano, la fusta, la ramaderia... Tots van finançar els exèrcits paramilitars per protegir els seus territoris, o per conquerir territori perquè van robar-ne la meitat del país. Vull veure aquesta incidència dels negocis legals, de la qual no se'n parla, els dolents són els narcos o els il·legals i al final tot és un entramat molt més complicat.

I a la tercera part vull que siguin els polítics, que són el resultat de tot plegat, són l'enllaç, la cosa que amarra els legals amb els il·legals i crea tota aquesta inequitat i violència... En el cas colombià, a més , amb una corrupció gegant: la política és per robar. Tot això sona com uns “novel·lots” de 400 pàgines i realment el que jo escric són coses curtes i molt contundents. Eva y las fieras en té 150 i les altres seran semblants, en forma de petites narracions d'aquells moments.

Què li cal a Colòmbia per aconseguir una pau duradora?
A Colòmbia es necessita un canvi profund, espiritual, de perdonar-se els uns als altres. I un canvi social immens ja que Colòmbia és un país dels més inequitatius del món on els rics són molt rics i pocs i els pobres, molt pobres i molts. I ara, després de la pandèmia, encara més pobres. El sistema de justícia no funciona, per als pobres no té cap sentit, hi ha una impunitat absoluta. Els rics i els grups armats poderosos són impunes. La justícia és a les mans dels poderosos. En aquest moment, a més, és molt perillós perquè el Govern és amo de la Procuradoria, la Defensoria, la Fiscalia, la Contraloria... Tots els instruments públics que se suposa són independents el Govern els té cooptats, és com un càrtel de la política que genera una gran impunitat i desigualtat.

Hi ha un tercer element greu que és el narcotràfic, el fet que les drogues siguin il·legals produeix fortunes immenses molt ràpid i la gent del país que no té oportunitats ni justícia, que són la majoria, que sap que la vida dels seus fills serà igual o pitjor que la seva, saben que poden fer una gran fortuna amb el narcotràfic, que és un detonant de més i més violència perquè la gent que hi és ficada són fills dels que van patir la violència dels 80, que a la seva vegada ho són de la dels 50. Semblem condemnats a repetir aquestes històries. Cal un gran canvi cultural i social, l'única manera és perdonar-nos, la guerra no s’ha aturat i no s’aturarà fins que la gent digui “aturem-nos, no ens seguirem matant indefinidament”.