Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. Al navegar, considerem que n’acceptes el seu l’ús. Més informació

Acceptar
13/05/2011 / Barcelona

Margo Glantz, premi FIL de Literatura 2010: “Que els intel·lectuals i la gent comuna protestin ha d'alterar i millorar el panorama a Mèxic” (1)

Malgrat els seus 81 anys d'edat, l'escriptora i intel·lectual mexicana Margo Glantz desborda vitalitat. I una fita de vàlua: és la primera guardonada amb el premi FIL de Literatura, el de major prestigi del seu gènere a l’Amèrica Llatina, que el presenta a Barcelona, concretament a la seu de Casa Amèrica Catalunya. En la primera part de la següent entrevista, Glantz valora el reconeixement rebut a la seva trajectòria, es mostra especialment complaguda pel centenari de Casa Amèrica Catalunya i aborda sense embuts el malson de la violència sense límits que sacseja al seu país. “La societat civil és l'única que té possibilitats per a que a Mèxic canviï alguna cosa”, sosté Margo Glantz. (a la imatge adjunta al costat de la caricatura de Carlos Monsiváis en l’exposició “Cent veus, un centenari” de Casa Amèrica Catalunya)

Com li ha canviat la vida després del premi FIL 2010?Sóc molt vella i tinc poc temps perquè em canviï la vida. Ha estat molt important perquè és un premi amb molt de prestigi, amb precedents molt notables i em dóna molt de gust ser-hi, en aquest catàleg. És un reconeixement a una obra molt llarga, i a un tipus d'obra molt particular que en general no es reconeix tan fàcilment. És molt important per a mi mateixa i per als que escriuen una mica de forma marginal, amb maneres no canòniques... Jo faig de tot: els meus textos tenen prosa, són ficcionals, també assatgístics i  de vegades limiten, sense que m'ho proposi directament, amb la poesia... Serien gèneres intersticials, no tan premiats com els més normals. En aquest sentit és un reconeixement per a mi molt, molt valuós.  El premi es presenta per primera vegada a Barcelona, a Casa Amèrica Catalunya. Què li sembla que la nostra entitat celebri el seu centenari d'existència?Em dóna un gust molt enorme ser la primera premiada pel FIL que ve a Catalunya. I com estic més a prop dels cent anys que dels vint, més gust em dóna... És molt important que es mantinguin aquestes tradicions i que es pugui parlar d'una cosa secular. I encara que hagin canviat diverses vegades de seu al llarg de la seva història, la seu segueix sent la mateixa en última instància, la intenció i la institucionalitat hi romanen, la qual cosa em sembla molt important, i em sento molt contenta d'estar en aquest eix de periodicitat, d'inserció, com a convidada, en una Casa de tant prestigi i antiguitat. Quin paper han de jugar els intel·lectuals davant la situació de violència i impunitat, de crisi dels drets humans, que pateix Mèxic?Intel·lectuals com Carlos Monsiváis, que era una mena de consciència crítica del país, era molt important. Els altres, els que no tenim aquest pes, escrivim i la nostra opinió és important i subscrivim un seguit d'accions que estimem importants. I les nostres signatures pesen en aquest sentit. És molt important i fonamental que signi molta gent, però els que tenen cert pes des del punt de vista polític i del pensament aporten quelcom de particular. Recentment hi va haver un intent a la Càmera de Diputats de votar una Llei de Seguretat Pública molt atemptatòria contra els drets humans i es van fer cartes demanant als diputats que reconsideressin aquesta Llei. Hi vam aparèixer alguns intel·lectuals en primera fila i vull pensar que va servir-ne per alguna cosa... No estic segura si hi va haver problemes dins de la Càmera i per això no es va votar la Llei però també crec que l'opinió pública, malgrat tot, alguna cosa hi compte, oi? Malgrat que encara no hi compti d'una manera determinant. Aleshores, fins a quin punt l'opinió púbica pot forçar un canvi de rumb a Mèxic?Recentment van matar al fill de Javier Sicília, un poeta molt reconegut, i ell, en lloc d'abatre's, va decidir protestar i encapçalar moviments ciutadans perquè pensava que la societat civil és l'única que té possibilitats per a que alguna cosa canviï al nostre país, perquè les autoritats sembla ser que no tenen un rumb molt clar. L'entrada de l'Exèrcit (en la lluita contra el narcotràfic) ha comportat violacions dels drets humans que a Mèxic es diuen de forma molt eufemística “danys col·laterals”. Tot pelgat ha ocasionat un moviment de protesta social que va culminar el cap de setmana passat en una peregrinació des de Cuernavaca, on viu aquest poeta, fins a Mèxic DF. Va ser una manifestació molt, molt impressionant. Va ser silenciosa i va culminar amb un discurs de Javier Sicília, el qual va atacar la política errònia del govern davant del narcotràfic. Demanava la renúncia del Procurador General de la República. Però sembla ser que no va tenir cap efecte perquè el Govern li va donar suport i va assistir a un acte oficial en un dels punts més ferits del país, a Ciudad Juárez, on hi ha hagut una innombrable quantitat d'atemptats, dones assassinades, exiliats, famílies amb 8 o 10 dels seus components morts... I no obstant això es va mantenir a aquest personatge al qual “tenim moltes coses que trepitjar-li”, com diem a Mèxic. Que els intel·lectuals i la gent comuna i corrent protestin, que hagin moviments ciutadans, ha d'alterar el panorama i millorar-lo. Alguna cosa ha de passar, crec jo.