Casa America Catalunya

Un merescut homenatge, no creu?Jo no em crec res d'aquestes coses. El que tinc són molts anys i moltes pel·lícules amb l’Humberto Solás. És el que es veu a “El cinema i la vida” (documental sobre Solás i Rodríguez que es projectà el 28 d'octubre a Casa Amèrica Catalunya).Quin és el paper del muntador de cinema?Jo crec que s’acostuma a ubicar de mala manera al muntador, perquè hi ha editors i editors. Fins i tot diria que hi ha “enganxapel·lícules”. Aprenen la tècnica per construir la pel·lícula i tallar-la, però no coneixen les lleis del muntatge. Això es fa molt ara amb les computadores, toquen una tecla i a enganxar sense la menor idea sobre les lleis que estableixen un seguit de coses. I més enllà de la tècnica està el tema de la sensibilitat artística, del sentit creatiu, el que et dóna una altra dimensió.Vostè és resultat de la genuïna escola cubana de cinema...En aquests 50 anys el cinema cubà ha estat integrat en l’Institut Cubà d’Art i Indústria Cinematogràfica (ICAIC). Érem una gran família, estàvem junts i havien grups de creació. Aquesta barreja crea una situació en què te n’adones de l'estil de cada director, més enllà del gènere de la pel·lícula. Això em va donar tota un seguit d’aportacions tècniques i artístiques. Cada director és diferent i cadascun té un tempo de posta en escena diferent, que està reflectit en la imatge que veus, abans en la moviola i ara en el digital. Si treballes amb el mateix director en diferents pel·lícules, intuïtivament ho maneges i ja saps quan has de tallar. A la ficció – el documental és molt més obert – saps quan comença i quan acaba un pla. I també hi influeix la confiança. En la primera pel·lícula, el director no et coneix, vol saber què fas, però després, quan entres en confiança, ell et dóna llibertat. I s’aprèn amb el temps. Què s’aprèn amb l’experiència? Que els directors acaben el rodatge molt esgotats. Treballen el guió de la pel·lícula, preparen la filmació, les localitzacions, la revisió dels actors, el vestidor... I després el rodatge és esgotador. Quan arriben a la sala d’edició estan esgotats, cansats, amb una falta de creativitat terrible. I tu els hi dius: “Mira, ves-te’n de passeig, descansa, ves a la platja... Dóna’m 10 dies i jo et construeixo la pel·lícula. I quan la vegis, ho faràs amb una frescor inusitada perquè no hauràs estat editant el material amb mi”. I això em va donar resultat. Com eren els mateixos directors, em va donar una llibertat terrible. Jo decidia els talls i després no calia tocar res...Vostè reivindica al muntador en el seu paper de creador...A Cuba estava establert així, però no era pas per la teva aportació a les pel·lícules sinó pel teu grau d’educació. Jo, per exemple, vaig fer la carrera d’Història de l’Art quan ja havia editat “Lucía”, “Memòries...”. Era un pèl burocràtic. No em donaven el títol perquè no tenia la carrera universitària malgrat tot el que havia editat als anys 60. Si jo ja era el Nelson! I no havia estudiat la carrera abans perquè al 58 i el 59 estudiava Ciències Comercials - què hi tenia que veure amb mi? Res!- i vaig deixar els estudis perquè vaig entrar a l'ICAIC en pertànyer a un cinema-club visió. Va ser idea de l’Alfredo Guevara, primer president de l'ICAIC, d’integrar-ne aquells que si bé no en sabien, de cinema, si n’estaven enamorats. Aquest va ser el meu cas.Perquè la seva primera intenció no era la d’acabar en una sala d’edició...Quan hi vaig arribar volia ser director. Però en estudiar Ciències Comercials em van posar de productor, per manejar tot l’embolic de l’economia. No em va fer gens de gràcia i quan vaig poder, un any després, em vaig escapolir gràcies a què feia “curts” per a l’Humberto i altres directors, per encàrrec del Santiago Alvarez, que dirigia el noticiari ICAIC, aleshores molt important... Érem tots uns nois. Jo muntava les notes per a l’informatiu setmanal del noticiari ICAIC i se'm donava bé, en tenia idea.Sense la revolució, la seva trajectòria hauria estat una altra? malauradament, a Cuba no hi havia indústria del cinema. Jo em vaig formar a l'ICAIC, on vaig entrar a treballar al 1960, un any després de la seva fundació. Com veu el cinema contemporani?Està una mica embogit. Amb les noves tecnologies i el cinema digital hi ha molta innovació i s’han incorporat persones sense experiència que fan coses molt estranyes... També està la influència de formats com ara el vídeo-clip o la publicitat de televisió, que ha creat un estil que jo anoemno del “picotillo”. Et posen fraccions de segon i tu no veus res, ni te n’assabentes. Això pot funcionar en algun tipus de pel·lícules, però no pas en totes. Tot i que de vegades s’integra. Per exemple, en el cas del Tony Scott, que fa un cinema comercial però sempre té alguna cosa que dir. Utilitza ambdues coses. Treballa amb el digital però t’estructura la pel·lícula amb seqüències de tall dramàtic, amb actors. Però d’altres són esbojarrats, fan coses de “picotillo” i tu no hi entens res. I després està el cinema en construcció, pel·lícules en digital que aspiren a passar a 35 mm i convertir-se en cinema. I t’hi trobes amb cada pel·lícula que per treure’n una... De vegades veus vint i et quedes amb dos o tres.Alguna excepció rellevant? Una d’aquestes pel·lícules és “Gigante”. Jo vaig treballar amb el guió, que em va semblar interessantíssim. Li vam donar el premi al guió inèdit i amb els diners d’aquest premi van fer la pel·lícula a l’Uruguai. I dos anys després va aparèixer el film al cinema en construcció de L'Havana i va guanyar el premi. I ara ha aconseguit el premi Casa Amèrica Catalunya al Festival del Cinema Pobre.Falten ganes d’enviar missatges consistents en el cinema d’avui?La tecnologia ha xuclat les idees. Al cinema no hi ha res de nou a inventar, ja està fet tot. Cal fer pel·lícules que diguin alguna cosa, que donin una idea important de la complicada vida que portem avui dia, al món sencer i no només a Cuba. El cinema no hi està responent i són molt poques les pel·lícules amb aquesta temàtica. El cinema global que fan els americans són pel·lícules beneites sense cap missatge adreçades a adolescents, que són els que van al cinema i si no els hi dónes això simplement deixen d’anar-hi. “Avatar”, per exemple, és una superproducció costosíssima i beneita. Et pot agradar, però què et diu? et diu alguna cosa? Molt poc, realment”.