Aquesta web utilitza cookies pròpies i de tercers per oferir-te un millor servei. Al navegar, considerem que n’acceptes el seu l’ús. Més informació

Acceptar
23/05/2008 / Barcelona

Karoline Mayer, missionera contra la pobresa a Xile: “Sense justícia social sempre hi haurà pobresa”

(Entrevista publicada el 23/05/2008) Karoline Mayer, més coneguda com a “la Mare Teresa d’Amèrica Llatina”, va començar a treballar als barris marginals de Santiago de Xile fa just 40 anys. El suport personal del president Allende va permetre a aquesta monja convertir un assentament marginal conegut amb el nom d’‘Angela Davis' en un nucli emblemàtic que va arribar a comptar amb 10.000 habitants, d’on va sorgir una societat arrelada en la Teologia de l'Alliberament. Mayer ha presentat a Casa Amèrica Catalunya el llibre “El secret sempre és l'amor” (Plataforma Editorial, 2008), que recull la seva experiència a Xile i tota una vida dedicada a la lluita contra la pobresa –o, tal com ella especifica en la següent conversa, contra “les causes de la pobresa”.

Com se sent quan li diuen “Mare Teresa d’Amèrica Llatina”?Em molesta una mica, la veritat. Vaig ser a l'Índia amb la Mare Teresa i és cert que tenim algunes coses en comú, com la formació religiosa o el voler consagrar la vida a Déu. Però jo estic dins de la corrent de la Teologia de l'Alliberament i la Mare Teresa, si alguna cosa va evitar, va ser ficar-se en política. Jo no entro en política partidista, però sí que parlo de canvis estructurals.  Però la Mare Teresa també va treballar al costat dels pobres...Crec que la Mare Teresa no va tenir oportunitat d'acostar-se a certs problemes del món, com per exemple els drets de la dona. Per a ella, les dones havien de tenir tots els fills que Déu els manés. Però a l’Amèrica Llatina, estant a prop de la gent, t'adones que Déu no vol a una dona amb 21 fills vivint en la pobresa total. Jo no tinc res en contra que alguns tinguin molt, però sí que estic en contra de la manera com acumulen la riquesa, i sento que he d'apel·lar a la justícia social com a part del meu missatge teològic. Això em diferencia de la Mare Teresa, encara que l'admiro molt per haver estat conseqüent fins al final. Ella venia d'un temps pre-conciliar i va treballar en un entorn oriental, on la religió cristiana juga un rol molt diferent del que juga a l’Amèrica Llatina. Llavors, quin és el rol de la religió cristiana a Amèrica Llatina?Nosaltres, a l’Amèrica Llatina, hem viscut la inserció amb els pobres, és a dir, que l'Església visqui enmig dels pobres i comparteixi la vida amb ells. Això ha estat un immens regal per a la meva pròpia vida. Només estant a prop del pobre, espatlla contra espatlla, coneixent profundament la seva vida, hom pot treballar perquè ells prenguin la seva vida a les seves mans i siguin autònoms, sense fer-los dependents de la nostra ajuda. L’Amèrica Llatina, amb la Teologia de l'Alliberament, té la gran riquesa d'haver après a voler donar a tots els fills de Déu una dignitat que la història exigeix: som tots germans, amb igual dignitat. Si un rep almoina o ajuda, viu en la dependència. La millor forma de servir i d'ajudar és que l'altre rebi els mitjans perquè pugui ajudar-se a si mateix.  Creu que la pobresa és encara el problema més greu de l'Amèrica Llatina?Una cosa és la pobresa en si, però el veritable problema són les causes de la pobresa, és la manca de voluntat perquè hi hagi justícia social. Xile, per exemple, no hauria de tenir pobresa. La paraula de Jesús diu que sempre hi haurà pobres, que sempre es pot caure en la pobresa, i això ho entenc, perquè néixer en desigualtat és normal. Però el no accedir a les mateixes oportunitats que un país ofereix és un problema estructural que es pot canviar.  I com es pot canviar la pobresa estructural?La pobresa estructural, en la situació de Xile, és superable a través de l'educació o a través d'una regulació de les polítiques econòmiques perquè el poble creixi en equitat i perquè els que neixin en la pobresa tinguin les mateixes oportunitats a la vida. L'educació seria un dels grans mitjans per superar la pobresa a Amèrica Llatina, però cal que s'inverteixi en una educació per a tots. Jo tinc molts amics que porten als seus fills a col·legis privats i que paguen fins a 500€ mensuals per fill, perquè això els situa en una elit que crea xarxes de pertinença i de suport per a tota la vida. És a dir, no només inverteixen en educació, sinó que inverteixen en un model de societat. Aquesta és una de les causes de pobresa, perquè els que no puguin pagar per l'educació no podran sortir mai de la pobresa. Jo no tinc res en contra dels rics, però han de permetre que els altres, els seus germans, tinguin el mateix. Si el país invertís en l'educació dels pobres, la situació canviaria al 100%.  Com veu el futur més immediat? És optimista?És clar que sóc optimista! A Xile he viscut moments molt difícils. Quan vaig arribar, fa 40 anys, es vivia una situació política privilegiada. Per primera vegada havia un govern demòcrata-cristià amb principis socialistes: va haver la nacionalització del coure, la reforma de l'educació, de la salut, la reforma agrària... Van ser anys de molta feina, amb figures com el pare Alberto Hurtado, un gran predicador social que després va ser titllat de comunista i es va exiliar a Espanya. Després va arribar la primavera d’Allende, que va durar menys de tres anys, per després caure en un llarg hivern per al poble, on no només van morir milers de persones, amb centenars de milers de detinguts i exiliats, sinó que es va implantar un sistema que ens va portar 50 anys enrera, perdent totes les conquistes socials que s'havien aconseguit. El poble va haver de lluitar per recuperar la democràcia i vam aconseguir una transició bastant pacífica, encara que sense exigir les atencions per incorporar el dolor dels que més van patir. En algun moment vaig pensar que Xile estava perdent l'oportunitat de treballar aquesta història penosa, i un poble sense memòria és un poble sense futur. Però encara no és tard i ja hi estem treballant.  I en matèria de justícia social? Xile, igual que tot el món, està marcat per aquest model neoliberal capitalista que s'ha imposat. S'ha expropiat a molta gent i el model que s'ha instal·lat és ‘tremendament d'èxit': Xile es veu com un miracle de creixement econòmic, i diversos països veïns ens imiten. Això és molt perillós. Però amb una dona socialista com Michelle Bachelet com a presidenta del país –primer, per ser dona, però també per ser una dona torturada, exiliada, amb el seu pare assassinat per la dictadura i amb la seva mare torturada també– tinc molta esperança.